Lluís Alpera i Leiva (València, 1938), filòleg i crític literari, fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i destacat animador cultural, és un referent de la literatura catalana del darrer mig segle. Ha desenvolupat una prolífica activitat com a crític literari, col·laborador en revistes, diaris i editor, i ha participat alhora en tasques directives d’organismes professionals. Les primeres produccions poètiques d’aquest autor compten amb influències de Rilke, Maragall, Riba, Espriu i Lorca; mentre March, El Tirant, Kavafis, Virgili, Quasimodo, Llompart i Estellés contribueixen, posteriorment, en la creació de noves perspectives literàries. La seua obra presenta una forta tensió existencial i una percepció conflictiva del món, ara editada en un nou volum que arreplega més de 50 anys de poesia. La lírica alperiana, emmarcada inicialment dins el realisme social amb obres com El magre menjar (1963) i Dades de la història civil d’un valencià (1967), es decanta cap a un sensualisme esclatant a partir de Surant enmig del naufragi final… (1985), d’influència barroca, Tempesta d’argent (1986) i Els dons del pleniluni (1990), amb una poesia més depurada, de tons clàssics, primer, Amb cendres i diamants (1995) i Els bells papirs d’Alexandria (1997) i de ressorts neopopularistes després, Amor de mar endins (1996). Així mateix, ha publicat Cavalls a l’alba (Obra poètica) (1998), El nou rapte d’Europa (2008) i Les síl·labes secretes (2017), a més d’una antología bilingüe Los mapas de Odiseo (2010). La seua trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis literaris, entre els quals cal destacar el Salvat-Papasseit (1963), l’Ausiàs March de Gandia (1994), el Premi de la Crítica del País Valencià (1987) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1996). Ha participat en el programa l’Escriptor del Mes (març 1996) de la Institució de les Lletres Catalanes. És Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.|Lluís Alpera i Leiva (València, 1938), filòleg i crític literari, fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d´´Alacant i destacat animador cultural, és un referent de la literatura catalana del darrer mig segle. Ha desenvolupat una prolífica activitat com a crític literari, collaborador en revistes, diaris i editor, i ha participat alhora en tasques directives d´´organismes professionals. Les primeres produccions poètiques d´´aquest autor compten amb influències de Rilke, Maragall, Riba, Espriu i Lorca; mentre March, El Tirant, Kavafis, Virgili, Quasimodo, Llompart i Estellés contribueixen, posteriorment, en la creació de noves perspectives literàries. La seua obra presenta una forta tensió existencial i una percepció conflictiva del món, ara editada en un nou volum que arreplega més de 50 anys de poesia. La lírica alperiana, emmarcada inicialment dins el realisme social amb obres com El magre menjar (1963) i Dades de la història civil d´´un valencià (1967), es decanta cap a un sensualisme esclatant a partir de Surant enmig del naufragi final. (1985), d´´influència barroca, Tempesta d´´argent (1986) i Els dons del pleniluni (1990), amb una poesia més depurada, de tons clàssics, primer, Amb cendres i diamants (1995) i Els bells papirs d´´Alexandria (1997) i de ressorts neopopularistes després, Amor de mar endins (1996). Així mateix, ha publicat Cavalls a l´´alba (Obra poètica) (1998), El nou rapte d´´Europa (2008) i Les síllabes secretes (2017), a més d´´una antología bilingüe Los mapas de Odiseo (2010). La seua trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis literaris, entre els quals cal destacar el Salvat-Papasseit (1963), l´´Ausiàs March de Gandia (1994), el Premi de la Crítica del País Valencià (1987) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1996). Ha participat en el programa l´´Escriptor del Mes (març 1996) de la Institució de les Lletres Catalanes. És Soci d´´Honor de l´´Associació d´´Escriptors en Llengua Catalana.